Andòcides, ceràmica àtica, 520 aC.
El rei de Roma i gran legislador Servi Tul·li (578-534 aC) elaborà unes reformes que es coneixen amb el nom de Constitució Serviana. Un afer cabdal d'aquella constitució és l'estratificació dels ciutadans en cinc classes. El que en principi va ser una classificació acaba sent un segell de qualitat, car clàssic deriva de l'adjectiu llatí classicus que literalment significa "pertanyent a l'alta classe de ciutadans", posseint connotacions de superioritat, autoritat i perfecció.
Aulus Gel·li, escriptor del segle ii, a la seva obra miscel·lània Les Nits Àtiques (XIX, VIII, 15) fa referència a classicus scriptor, non proletarius.
Valora els escriptors d'acord amb el tipus de tribut romà. Per tant, des dels inicis el mot clàssic es revesteix de valors econòmics, qualitatius i morals; definint a l'escriptor de primera classe i no de la plebs. Durant l'edat mitjana hom es refereix a les cultures i l'art anterior com antic. És al renaixement, quan es fa l'associació entre clàssic i antic, donant a allò que queda en un passat remot un valor superior que al produït en la història recent. Al segle xix durant el romanticisme, és quan els germans August Wilhelm von Schlegel i Karl Wilhelm Friedrich von Schlegel estableixen una connexió entre diferents moviments de diferents èpoques i diferents llocs geogràfics resignificant al terme classicisme. En aquell moment no hi ha només un interès per recuperar als clàssics, autors i obres d'art antigues del món mediterrani, sinó que en afirmar la consciència nacional del territori on es produeix el classicisme en qüestió.
La complexitat semàntica del terme clàssic és heretada de l'oposició entre els termes "antics" i "moderns", emprats per distingir grecs (antiqui) de romans (moderni). Al segle xiv, aquesta oposició s'utilitzava per distingir els qui recuperaven un projecte ètic i polític (antiqui) dels filòsofs escolàstics (moderni). Al segle xv, Lorenzo Valla distingeix entre els escriptors que utilitzen la llengua llatina tradicional, pura i correcte (antiqui) dels que utilitzaven un llatí vernacle (moderni). Al segle xvii s'estableix la distinció entre edat antiga (antiguitat clàssica), edat mitjana (període intermedi) i edat moderna (renaixement). Encara avui, no és rar usar indistintament les paraules clàssic i antic.
El concepte "clàssic" és un concepte occidental i s'ha associat a l'edat antiga; a l'edat moderna es reprèn la cultura clàssica. Durant el Renaixement s'estableix el pensament que l'edat mitjana és un període fosc i intermedi. El mateix terme Renaixement, com a "segon naixement" o ressorgiment, de la cultura pròpia de l'antiga Grècia i Roma.
Tradicionalment, s'ha considerat que l'Imperi Romà no modifica substancialment la cultura grega a excepció de la creació d'un model militar d'enorme fortuna. Això permet l'exportació per part de l'Imperi Romà d'aquell model cultural i en segon terme se sedimenta un pòsit cultural comú a les terres que envolten la Mediterrània. Encara que autors com Piranesi creuen que els models romans són superiors als grecs.
En un sentit estricte el període clàssic pertany a l'època d'esplendor de la cultura grega i de domini comercial del Mediterrani que transcorregué entre el període arcaic i el període hel·lenístic. El segle v aC, Atenes comanda 400 ciutats sota la lliga de Delos, és el període clàssic. Aspectes destacats del període clàssic:
Andòcides, ceràmica àtica, 520 aC.
Conceptualment, podem entendre que Egipte, Mesopotàmia o la Xina disposen de períodes antics, en els quals les seves cultures s'aferren a tradicions i cànons inviolables. És per això que ens referim a aquestes cultures com antigues; habitualment no s'empra el terme clàssic per a referir-se a aquestes cultures.